El nostre projecte és una implementació de les joguines òptiques de síntesi del moviment del s.XIX (fenaquistoscopis, zoòtrops i praxinoscopis) amb eines actuals, com els motors pas a pas i Arduino.

La síntesi del moviment d’aquestes joguines es basa en tres coses: una seqüència d’imatges, posar-les en moviment i l’obturació. L’obturació fa que les imatges es vegin, no desplaçant-se, sinó substituint-se les unes a les altres. Les joguines del XIX ho aconseguien mirant la seqüència a través de petites escletxes (és a dir, fent una intermitència entre foscor i llum). Algunes implementacions del s.XX han utilitzat una llum estroboscòpica.

En el nostre cas, l’obturació de les imatges és física; es produeix sota els ulls de l’usuari sense cap intermitència lumínica, com si fos un objecte real. El motor pas a pas desplaça el disc i l’atura físicament, a la freqüència necessària per produir síntesi del moviment (entre 8 i 12 cops per segon). El repte d’aquest dispositiu és treballar amb motors prou potents per a que el temps en moviment sigui mínim i el temps d’aturat màxim, dins la freqüència requerida. L’altre condicionant important és la força que el motor ha de fer per moure el disc; per tant, els materials de fabricació han de ser lleugers.

A nivell conceptual, el projecte treballa en la recuperació de tecnologies considerades obsoletes i l’arqueologia dels mitjans interactius. Aquestes joguines són dispositius físics per veure imatges en moviment, amb la seva pròpia interfície. És bàsic el fet de posar-les en moviment, és a dir, veure la diferència entre el disc estàtic i les animacions que s’hi produeixen; aquest contrast causa una sensació de meravella. Els discs del s.XIX tenen el seu propi llenguatge expressiu: seqüències cícliques, estructures en cercles concèntrics o espiral, el patró estàtic i les seqüències en moviment que genera, etc.